A 3 de fabrer de 1610, a els quatre hores de la tarda, nasqué un fill y li posaren nom Joseph, Francesc, Ramon, Blay. Fou batejat a la basíl·lica de Santa Maria del Mar pel reverend Dr. Esteve Ninot, el seu oncle, degà de la seu de Barcelona i beneficiat en la dita església.
A 29 de setembre de l’any del Senyor 1.948, a Corbera del Llobregat, nasqué un fill, el segon del matrimoni format per Francesc Fisa, barber de la dita vila, i Enriqueta Bosch, responsable de telecomunicacions per ser l’encarregada de la central de telèfons del poble. Era el segon després d’una germana, Montserrat, nascuda dos anys abans. La família Fisa, originària d’Occitània, havia arrelat a Corbera a finals del segle XVII. En el moment de néixer el segon dels infants planejava sobre la llar familiar l’ombra d’una indignació viva i airada contra els barons de Corbera, culpables d’haver-los desposseït contra dret d’una masoveria anomenada “Els Herbatges”. A causa d’aquesta injustícia notòria el nostre biografiat va créixer en un ambient marcadament revolucionari que ajuda a comprendre el seu tombant ideològic i algunes decisions preses contra la lògica més elemental que hauria de sustentar una carrera eclesiàstica reeixida.
L’infant fou batejat a la parròquia de Santa Maria de Corbera, essent padrins els seus avis Josep i Maria, rebent a la pila baptismal el nom força original de Josep Maria.
Del seu pare, el Sisquet, el nou nat heretà el temperament enamoradís i una tirada irrefrenable per la natura. De ben petit resseguia les muntanyes, els torrents i els caminois de Corbera, guaitant les bèsties del bosc i recollint els fruits de la muntanya. D’aquesta etapa feliç –i de la qual en sabem ben poc- aquella ànima de Déu s’amarà d’amor per la seva terra nadiua que l’ha seguit tota la vida. De la seva mare, dona catalana i ben esbandida, en Josep Maria rebé les nocions més elementals i bàsiques de la conducta humana, un sentit pràctic que –tot i defallences puntuals- també l’ha acompanyat en la seva trajectòria vital. Gràcies al contacte permanent amb la terra, l’aire i el foc, aquell cos predestinat a la puresa del celibat anà creixent fins esdevenir, segons un sentiment àmpliament compartit, un xicot ben plantat, un xic escardalenc, de rostre formós, cabellera bruna, pregons ulls verds, llavis molsossos i un nas prominent que en gens feia desmerèixer l’equilibri del conjunt. Un cert aire d’hebreu, és cert, segons es confirmaria anys a venir al Mur de les Lamentacions de Jerusalem.
Tanmateix, aquell rebrot jovencell no estava destinat als neguits i afanys de la vida laïcal, ni als delits de l’existència ordinària de la majoria d’homes i dones avessats per instint a l’aparellament. En edat ben tendra, als onze anys, el matrimoni Fisa Bosch –suposem que amb el consentiment prèviament obtingut del principal interessat- va decidir d’ingressar el fill al Seminari Menor de Barcelona, a la Conreria, amb l’esperança de fornir-li estudis adients i, si Déu ho volia, l’admissió en els ordres sagrats de l’església i una carrera eclesiàstica encara força benmirada en aquell temps.
Dit Joseph Ninot studià primerament en Barchinona, fins que passà doctor en philosophia. Després se'n anà a studiar lleys en Huesca, ciutat de Aragó, y havent acabats sos studis se pasà doctor en Barchinona de leys y cànons.
En Josep Maria trepitjà el seminari menor el mes de setembre de 1959 –anotem de moment la significació d’aquest mes en la trajectòria vital del nostre biografiat- i es destacà tot seguit pel seu tarannà actiu i un pèl entremaliat. D’aquella època ha conservat sòlides amistats que encara l’acompanyen.
El Seminari Major de Barcelona rebé l’aspirant a prevere el mes de gener de 1967, amb un retard de quatre mesos per culpa d’una reforma mai acabada del pla d’estudis que endarrerí l’inici del curs. Foren anys d’estudi –així ho volem creure- i sobretot de recolliment interior, ardorosa vida espiritual i activisme, en un context apassionant marcat pel Concili Vaticà II, els aires de reforma de l’església i la lluita ciutadana contra la dictadura.
Mossèn Ninot obtingué la cura d’ànimes de la parroquial de Sant Just i Pastor, una rector¡a de primera classe, amb hàbil renda. Prengué possessió per ell el seu germà per trobar-se en aquell temps d’escolar a Huesca.
Acabats sos estudis, obtingué la llicenciatura en Teologia, un títol acadèmic molt vingut a menys ja en aquella època i força insuficient per a guanyar-se la vida fora de l’església, i per això rematà la formació universitària amb la llicenciatura de filosofia que aconseguí de nits en una facultat on, de cada dos dies, un es dedicava a vagues i assemblees.
Finalment arribava l’hora de la desitjada tasca pastoral. Sense perdre temps, el “graduat” fou enviat per l’autoritat competent a Sant Miquel de Molins de Rei, una parròquia de les considerades de primera categoria de les de fora de Barcelona, amb rectoria suficient i majordoma. Fou ordenat diaca, primer, i després prevere pel reverendíssim cardenal arquebisbe Dr. Narcís Jubany el primer diumenge de setembre de 1975. El país vivia pendent de la llarga agonia del Generalísimo.
Quina cerimònia! Els annals de la parròquia han inscrit la ordenació sacerdotal com una de les pàgines més memorables. En resta, únicament, una sola fotografia, perquè certs prejudicis molt comuns de la progressia de l’època impedien convertir aquell acte transcendent en un espectacle. Els seus amics -gent jove, incondicional i una mica esbojarrada- li van raptar l’automòbil marca Citroen “Dos Cavalls” per a retornar-li el dia de la cerimònia, pintat de color vermell fosc i embolicat com un regal, una brometa que costà un ensurt a mossèn Fisa, fins al punt que havia denunciat el suposat robatori a comissaria.
Anase’n després en lo any 1633 a pretendrer en Roma, y primer fonch provehit ardiacha y canonge de Urgell, després canonge de Lleyda y després, lo any 1645, se'n vingué canonge de Barchinona, abat del Ajau, en Roselló, y dos priorats y altres beneficis simples. Al 28 de octubre 1645, junt ab son nebot, Joseph Ninot, se'n tornà a Roma, on estigué fins la Pasqua del any 1650, que se'n tornà en Barchinona. Després, per lo il·lustre capítol de Barchinona, sede vacant, fonch elegit per vicari general del bisbat.
La carrera del nostre benemèrit biografiat és d’un tarannà molt distint. Tot i els nous aires del Concili, uns anys d’estada a Roma o en el seu defecte l’exercici d’algun càrrec a la cúria episcopal, continuaven sent la garantia més segura per encaminar un “cursus honorum” ben proveït de vicariats, canongies, abadies, priorats i, qui sap, fins i tot la diginitat episcopal, ni que fos un bisbat “in partibus infidelium”. Posseir una mitra continua essent, segons el modest parer d’aquest cronista, l’única ubicació còmoda dins l’entramat de l’església romana.
Tanmateix, al jove i ardent mossèn Fisa sols el movia la tasca pastoral i particularment l’evangelització de la vinya bastant abandonada en aquell temps de la joventut. Inicià una activitat molt enèrgica en els camps de l’esplai, l’agrupament escolta i la confirmació d’adolescents. Així, a força de reunions nocturnes, excursions de cap de setmana i també a costa d’algun disgust, un grup de capellans joves –el nom dels quals ara no esmentarem- van fundar, amb la col·laboració obligada dels joves que es movien per les parròquies i dels seminaristes de la comarca, els Aplecs, primer, i després el Moviment de Revisió de Vida del Baix Llobregat.
L’èxit fou tant gran que aquest moviment, i els seus membres de retruc, es convertiren en la núvia cobejada de totes les iniciatives que maldaven per fer tornar la vida els gairebé extingits moviments especialitzats de la diòcesi. Però fins que no s’obrin els arxius i els protagonistes parlin no se sabrà del cert a través de quins camins el Moviment de Revisió de Vida del Baix Llobregat fou membre fundador de la JOBAC. El consiliari Josep Maria Fisa seria, anys a venir, el consiliari general d’aquest moviment, un trienni recordat per ser el més actiu de la Jobac i per haver organitzar els actes més multitudinaris de la seva curta història. S’ha de dir, en aquest punt, que mentre d’altres consiliaris excel·liren ben aviat pels seus escrits, el nostre biografiat donà mostres molt aviat d’una excel·lent capacitació per la organització, la improvisació i la gerència.
Joseph Ninot exercí dit puesto de vicari general fins que lo senyor inquisidor general de Madrid lo féu advocat fiscal de la Santa Inquisició de Cathalunya, ab que tingué de fer proves del llinatje. Als 5 de abril 1659, sa magestat, que Déu guarde, li féu gràtia de la plaça de Auditor de la Rota romana, e als 16 de maig lo senyor inquisidor general li féu gràtia de la plaça de inquisidor de Barchinona o Cathalunya, y rebé la patent y jurà a 24 de dit mes y any.
No cal ni dir que el nostre prevere no té vocació ni caràcter d’inquisidor o de jutge de la Rota. Una llàstima, perquè els temps que concorren ofereixen magnífiques oportunitats per als jutges i examinadors de la doctrina. El seu currículum, però, l’orna una dedicació molt especial a l’ensenyament. Amb l’heroica intenció de donar classes de religió a un jovent molt poc interessat en el tema, mossèn Fisa porta més de vint-i-cinc anys animant la vida acadèmica dels instituts Lluís de Requesens, a Molins de Rei, i ara el Joan Miró de Cornellà. Alguns dels presents poden donar fe de la diversitat de mètodes, tàctiques i estratègies que ha desenvolupat per tal de fer-se escoltar dels alumnes i tenir-los asseguts a la cadira.
Retornant al fil del relat, hem d’anotar que l’any 1982 mossèn Josep Maria Fisa deixà la vicaria de Molins de Rei per traslladar-se a la parròquia de la Mare de Déu del Pilar, a Cornellà, una de les més prestigioses i desitjades de la diòcesi perquè el seu rector era Josep Torrella. A Cornellà s’integrà de bon grat en l’equip de preveres, un perillós experiment de capellans comunistes bastant vingut a menys a mig camí entre una comuna i una cèl·lula masònica, que constituïa un dels maldecaps principals del senyor bisbe. Finalment li arribà l’hora del merescut ascens, perquè el 1989, després d’una dura oposició, guanyà la rectoria de la parròquia del Carme a Sant Joan Despí, considerada la de major influència de tot el bisbat per tenir de feligresos els periodistes de TV3.
A 21 de octubre, a les onze hores de la nit, se embarcà per a Roma ab dos galeres de Gènova. A 7 de desembre entrà dit auditor Ninot en Roma.
Ben segur que si existissin galeres com les de Gènova, l’intrèpid rector del Carme s’embarcaria cap a Roma o on fés falta. De fet, un dels trets més característics de la seva biografia és la intensa ànsia missionera que l’ha empès a donar la volta el món amb motivacions força contrastades. Als vint-i-un anys, possiblement cridat per les seves arrels genètiques, s’estigué un estiu sencer a França cuidant uns avis que en van restar molt contents. Després adquirí una Volkswagen de sisena mà per omplir-la de gent incauta i rodar món per Escòcia, Grècia i Marroc. L’únic requisit per embarcar-se era portar sac de dormir, un fogonet de gas i una guitarra. Més endavant començà a utilitzar els mitjans moderns de comunicació, que per això hi són, i creuà els mars i els continents cap a Xile, Nova York, Ruanda, Cuba, Veneçuela, Camerún, Mali i Sant Petersburg. En aquesta darrera ciutat emmalaltí i se li va caducar el visat, un error imperdonable del seu gabinet tècnic, circumstància que li permetè d’experimentar en carns pròpies el rigor de la policia exsoviètica i de viure una experiència de simpàtic “acolloniment”. També ha desenvolupat tècniques molt sofisticades per aparèixer en viatges sense previ avís, com l’any 1989 que es va presentar a set fans del sexe femení en el poble de Caín –l’últim racó d’aquest món-, talment com Nostre Senyor als caminants d’Emaús.
Resta clar, en aquestes alçades del relat, que la persona biografiada no és precisament un escalador de càrrecs, però si que ho és de muntanyes. Té un envejable palmarés de cims –Mont Blanc, Kilimanjaro, Toubkal, Aneto- i l’estrany rècord de fer i refer en un mateix dia la perillosa gelera nord del Mont Perdut lligat a una cordada d’escaladors japonesos que encara el recorden.
A 14 de juny 1664 fou servit Sa Maghestat, qui Déu guarde, fer-li gràtia del bisbat de Gerona, y a 24 de novembre de dit any li passà Sa Santedat la gràtia en consistori de cardenals y a 21 de dezembre de dit any se consegrà en Roma e·l consagrà lo senyor cardenal Esforsa. Al 16 novembre 1667 la reyna nostra senyora li féu mersè del bisbat de Leyda, la qual mersè fou de grandíssima estimació, axí perquè no fou solicitada ni demanada, com per ser-se en eix temps comensada la guerra ab França y tenir lo bisbat de Gerona tota la renda a la frontera.
A l’Espanya constitucional els bisbats ja no els concedeix el rei, però tampoc el poble cristià. És per això que un pastor tan amorosit de les seves ovelles, com aquest preclar fill de Corbera, té barrat l’ascens al soli episcopal, un fet deplorable, atès que ens impedeix de contemplar-lo revestit de morat i de grana. És clar que avui en dia no existeixen cardenals de la raça dels italians Sforza per a consagrar-lo.
En canvi, ha gaudit de plena llibertat per llançar-se a una incansable successió de projectes de molt diferent classe i natura, com l’adquisició de finques rústiques, la gestió de cases de colònies o l’impuls de la cooperativa la Llauna. És consiliari de Justícia i Pau des de 1994 perquè així té entrada preferent a les xerrades de l’Arcadi Oliveres. En l’actualitat dirigeix un imperi econòmic, edificat sobre les restes arqueològiques d’un molí del Canal de la Infanta, dedicat íntegrament a la promoció humana de les persones del Quart Món; una iniciativa coneguda arreu perquè una vegada a l’any uns esforçats voluntaris del Baix serveixen un esplèndid àpat d’amanida i botifarra amb seques al públic fatigat després d’una llarga tanda de parlaments. També ofereix multitudinaris concerts en locals parroquials, places i estadis, juntament amb els altres fills del seminari que integren el grup DUM, davant d’un públic lliurat i incondicional. En mig de tanta activitat sempre té temps per dedicar-se a les petites coses de la mena de regirar un contenidor a la recerca d’un tresor, regatejar una andròmina o, senzillament, dormir una bona migdiada allà on el cos li demani. Ningú sap com s’ho fa, però es relaciona la inagotable capacitat de treball de mossèn Josep Maria Fisa amb algun do sobrenatural concedit per l’Altíssim. D’aquí que la seva vida desprengui olor de santedat i algunes persones entregades el rebin amb crits de: Santo súbito!.
El Dr. Josep Ninot morí bisbe de Leyda a 15 de juny 1673.
El mes de juliol de 2008, mossèn Josep Maria Fisa experimentà la seva particular transfiguració tot pujant al Sinaí. Inspirat pel Deu dels jueus i dels cristians va proclamar un decàleg que constitueix un monument equiparable a la regla de Sant Benet o a las Moradas de Santa Teresa. Un cop regalat al món l’obra definitiva, hom espera d’aquest sant baró una etapa de d’atemperament i serenor, perquè pugi gaudir de la tasca feta i dels amics que ha anat guanyant al llarg del seu particular viatge. Dificilment la crònica podrà anotar que traspassarà el segle com a doctor i bisbe, però això és un detall sense importància.
Torrelles de Llobregat, 22 de novembre de 2008.
Nota final: la crònica de la vida de Josep Ninot, bisbe de Lleida (personatge històric) s’ha extret del manuscrit Llibre de la Descendèntia y coses memorables de la casa de Ninot (1656), conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’adaptació de la crònica i el recull d’anècdotes titulat De vita Iosephus Maria Fisa et Bosch, l’ha escrit el de sempre.
